Miquel Martí i Pol - La pell de violí
..Fins al dia que vaig saber que no
plorava rou ni perles, sinó llàgrimes:
vulgaríssimes llàgrimes que em queien
galtes avall i em donaven un aire
entre grotesc i màgic. Ara penso
que degué ser una trista descoberta,
la il.lusió perduda i tantes coses,
un món -quin món?- que esdevé inhabitable-
D'aleshores ençà, que jo recordi,
no he plorat, almenys dels ulls enfora,
ni he renegat, ni em mossego les ungles.
No és gran cosa, ja ho sé. El món, em diuen,
segueix sent inhòspit, però jo
persevero tossut: no col.laboro...
